L’obsolescència programada es pot definir com l’ús de tècniques per part de la persona o empresa responsable de col·locar un producte en el mercat mitjançant els quals intenta reduir deliberadament la seva vida útil per augmentar la taxa de reemplaçament.

Existeixen diferents tipus de tècniques com, per exemple, un dispositiu intern per tal que l’aparell deixi de funcionar després d’un cert nombre d’utilitzacions, la incompatibilitat entre diferents components, la impossibilitat de reparar (per exemple, el cas de les bateries soldades a l’aparell electrònic) o la de sistemes informàtics en els quals el programari acaba deixant obsolet al maquinari.

Una de les conseqüències d’aquesta obsolescència són les dificultats pel que fa a la reparació dels productes, ja sigui per què les peces s’han deixat de fabricar o no estan disponibles en un termini raonable, o perquè el cost de la reparació és desproporcionat en relació a la compra d’un nou producte.

Aquesta pràctica no és fruit dels nostres dies, sinó que té una data assenyalada. El 23 de desembre de 1924 es varen reunir a Ginebra (Suïssa) els principals fabricants mundials de bombetes, entre els quals es trobaven les companyies Osram, Phillips o General Electric.

L’anomenat Càrtel Phoebus va existir per controlar la fabricació i vendes de bombetes, limitant la seva vida útil a 1.000 hores, quan tècnicament era possible una duració del voltant de 2.500 hores. Una idea que la revista nord-americana “Printer’s Ink” (1928) va recollir amb la frase “un article que no es desgasta és una tragèdia per als negocis”.

Aquest va ser el primer pacte global per establir de manera intencionada una data de caducitat a un bé de consum. Quan els fabricants van assolir aquell pacte, feia 23 anys que una bombeta enllumenava el parc de bombers de Livermore, a California, que actualment, quasi 118 anys després, segueix encesa convertida en atracció turística local, però també en, probablement, un símbol de la possibilitat de crear productes molt més perdurables que el que estableix el mercat.

Però que diu la legislació vigent?

En primer terme, cal dir que no existeix una regulació harmonitzada sobre aquesta matèria en l’àmbit internacional.

A nivell comunitari, el Parlament Europeu va aprovar la Resolució de 4 d’abril de 2017 relativa a una vida útil més llarga per als productes: avantatges per als consumidors i les empreses (2016/2272 INI), mitjançant la qual se sol·licitava a la Comissió Europea que garantís una millor informació als consumidors sobre la durabilitat dels productes.

La Comissió Europea no sembla estar per la tasca, atès que, el passat 28 de març de 2018, va respondre a una pregunta relativa a aquest tema i va manifestar que no hi havia plans per definir un cicle de vida del producte en tota la Unió Europea.

En Dret comparat, interessa portar a col·lació la regulació pionera de França que prohibeix expressament aquestes tècniques, castigant-les amb presó de dos anys i amb multes de 300.000 euros, que es pot incrementar fins al 5% de la facturació mitja anual calculada sobre el volum de negocis dels darrers tres exercicis, segons les darreres modificacions introduïdes al Codi de Consum francès (articles 441.2 i 454.6).

A Espanya, no existeix una llei estatal que sancioni directament la conducta de reduir deliberadament la vida útil d’un producte.

Hi han hagut alguns intents que no van fructificar, com la proposició de Llei de canvi climàtic i transició energètica (BOCG núm. 302-1, de 7 de setembre de 2018), de Podemos-En Comú Podem-En Marea,  que en el seu article 49.1 preveia un sistema d’etiquetatge que permetés al consumidor identificar els “productes fàcilment reparables”.

Sectorialment, trobem el Reial Decret 110/2015, de 20 de febrer, sobre residus d’aparells elèctrics i electrònics que disposa que els productors hauran de dissenyar i produir els seus aparells de forma que es perllongui en allò possible la seva vida útil, afavorint entre altres aspectes la seva reutilització, desmuntatge i reparació. (art. 6.1).

A escala autonòmica, el primer a moure peça ha estat Extremadura amb la Llei 6/2019, de 20 de febrer, de l’estatut de les persones consumidores que, en el seu article 26, regula de forma expressa l’obsolescència programada i que estableix com a infracció greu aquestes pràctiques (art. 73.36) que pot ser sancionada amb multa de 3001 a 15000 euros podent sobrepassar aquesta quantitat fins al quíntuple del valor dels béns i serveis objecte d’infracció, o del cost de la campanya publicitària o comunicacions comercials (art. 75.1).

Per tant, a dia d’avui, només ens queda al·legar la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris (Reial Decret Legislatiu 1/2017).

Per una banda, és un dret bàsic dels consumidors “la informació correcta sobre els diferents béns i serveis i l’educació i divulgació per facilitar el coneixement sobre el seu adequat ús, consum i gaudi” (art. 8, lletra d, i art. 17).

Aquesta informació hauria d’aparèixer en l’etiquetatge i la presentació dels productes, sense que pugui induir a error al consumidor sobre les característiques del producte i, en particular, sobre la seva naturalesa, identitat, qualitats, composició, quantitat, duració, origen o procedència i mode de fabricació o d’obtenció (art. 18.1, lletra a).

Per altra banda, les pràctiques comercials deslleials amb els consumidors es consideren infraccions en aquesta Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris (art. 49.1, lletra l).

Però per trobar aquestes pràctiques, ens hem d’adreçar a la Llei 3/1991, de 10 de gener, sobre competència deslleial.

Es considera una pràctica comercial deslleial amb els consumidors, entre altres (art. 19.1):

  • Els actes d’engany sobre les característiques principals del producte, entre altres, “els resultats que puguin esperar de la seva utilització” i “sobre la necessitat d’un servei o d’una peça, substitució o reparació” (art. 5.1, lletres b) i f).
  • L’omissió o ocultació de la informació necessària perquè el destinatari adopti o pugui adoptar una decisió relativa al seu comportament econòmic amb degut coneixement de causa (art. 7.1)

Però aquesta legislació és aplicable només als consumidors, però no a empresaris o professionals (art. 3 LGDCU).

Malgrat tot això, en definitiva, en els procediments civils, qui al·lega un fet, l’ha d’acreditar, és a dir, el demandant té la càrrega de la prova (art. 217.2 de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil), tot i que existeix una regla especial aplicable en els processos de competència deslleial en què el demandat té la càrrega de la prova de l’exactitud i veracitat de les indicacions realitzades (art. 217.4).

I en aquest punt, és on tindrà una importància vital la pericial efectuada per enginyer tècnic industrial i/o enginyer graduat que, amb criteris tècnics que justifiquin i acrediten l’obsolescència del producte en qüestió, il·lustrin al jutge de forma intel·ligible sobre aspectes tècnics als quals és aliè.

Doncs bé, fins que no existeixi una legislació que afronti de forma directa l’obsolescència dels productes i que protegeixi els drets dels seus destinataris, aquest és el panorama que tenim i, mentrestant, el macroverteder d’Abbogbloshie, a Accra (Ghana), seguirà rebent tones d’ordinadors, smartphones, electrodomèstics, reproductors de música i, en definitiva, plom, cadmi, brom dioxines clorades i llarg etcètera de components contaminats.

Jordi Barril Romera (jbarril@ebcn.cat). Advocat, Servei d’Assessorament Jurídic del Col·legi.