És acceptat en l’àmbit de l’enginyeria que els avenços arriben a tots els racons de la nostra societat a on són útils. Fa temps es parlava obertament sobre la realitat virtual (RV), un terme inventat per Jaron Lanier el 1989.

La RV és la representació de coses —reals o no— mitjançant l’ús d’ordinadors i un programari molt especialitzat. Als anys 90, els ordinadors estaven governats per processadors 80486 que funcionaven fins a 50 MHz. Els enginyers feien servir programes de CAD pensats bàsicament per a l’arquitectura, i la seva representació era en dues dimensions (2D). Els dibuixos fets manualment van ser esborrats del mapa a la velocitat de la llum. L’“espectacular” evolució en la potència de càlcul dels processadors ha estat la clau que ha fet possible que el programari en tres dimensions (3D) i la simulació a altes resolucions, avui dia, sigui un fet. No ens podem oblidar de les pantalles de visualització i la seva necessària miniaturització.

Avui, la demanda de producció de representacions en 3D i les seves simulacions abans de posar-se a produir qualsevol cosa es fa quasi imprescindible per estalviar costos innecessaris en la producció. S’agilitza la producció a tots els nivells però requereix, també, noves habilitats als enginyers.

A més, aquesta manera de treballar (en 3D i fent simulacions) permet fer canvis, millores, optimitzacions, etc., visualitzant els elements dissenyats en la pantalla dels nostres ordinadors a unes resolucions impensables fa només cinc anys (2 K, 4 K) i en temps real.

Per als enginyers i les empreses són eines imprescindibles per mostrar als clients, alumnes, companys i col·laboradors el resultat final que es vol explicar, o senzillament oferir un “flaix visual” del que es vol fer, dir o ensenyar. Naturalment, els nostres interlocutors podran plantejar alternatives. Avui no és estrany veure assegudes dues o tres persones davant una pantalla, discutint sobre una peça… I és que la RV ja està implantada en molts sectors de la indústria (medicina, aeroespacial, videojocs, etc.).

Requerirà, però, un altre gran salt evolutiu del programari (no tant del maquinari), quan vulguem dissenyar coses amb tots els nostres sentits, i fer servir guants, ulleres i plataformes per a l’ús de l’autèntica RV, com ara: fer servir totes dues mans i tots els dits (per modelar i donar formes), sensors de tacte (per escollir qualitats superficials i fer els càlculs en temps real), fer servir les cames per desplaçar-nos per les instal·lacions, girar el cap per canviar de perspectiva i modificar la nostra dimensió per veure coses molt petites o molt grosses.

És bastant probable i possible que tot això vagi arribant. En realitat, ja ha començat a fer-ho: l’ESA (Agència Espacial Europea) i el telescopi espacial Planck ja poden mostrar una bona part de l’univers en 3D i ho fan per alguna cosa més que no sols per veure’l.

Abel Bascuñana i Albert Bagué, Comissió d’Energia d’ENGINYERS BCN.